Sembla que hagi passat una dècada, però només fa dos anys. 730 nits d’ençà d’aquell dia que va fer saltar pels aires l’ordre establert. El desencadenant d’una tempesta que va sacsejar la sociopolítica de tot l’Estat, i que ha requerit d’un període dos anys – de moment – de ressaca i digestió complexa. Un impàs necessari per agafar la sempre imprescindible perspectiva per poder aixecar la vista i respondre’ns, ara ja sí, algunes preguntes.
Què en va sortir d’aquell 1 d’octubre? Com a gran titular, una victòria de l’independentisme. Una victòria, això sí, que es va malbaratar amb la gestió dels dies posteriors. El referèndum no va ser el trampolí cap a la independència que alguns esperaven. No hi va haver el trencament polític que dictaven aquelles lleis aprovades – amb polèmica – al Parlament, però sí que hi va haver un trencament emocional. I això és una segona derrota de l’Estat, probablement més dramàtica que la primera. Aquell dia, un gruix molt considerable de la gent d’aquest país es va emancipar mentalment a base de garrotades. Una ferida profunda – potser irreversible – que ha deixat un Estat mancat de legitimitat i acceptació social a Catalunya, però que manté intactes les estructures de poder i la força coercitiva. I això, no ho oblidem, son eines molt eficaces.
Aquell dia, bona part d’aquest país es va emancipar mentalment a base de garrotades
De què no va servir aquell 1 d’octubre? Perquè saber això és, segurament, encara més rellevant. Aquell primer d’octubre no va servir per obtenir un mandat democràtic per fer la independència. La violència ho va impedir, i mig país no el va legitimar. En aquell mateix moment ja ho van dir els observadors internacionals, però l’independentisme – que aquell octubre ja va desistir d’aplicar-ne el resultat – ha requerit d’uns quants mesos per poder assumir-ho, si més no portes enfora. Ara, dos anys després, ja és un diagnòstic compartit: si es vol fer la independència, caldrà un nou moment referendari. Aquest, de fet, potser ha estat l’únic punt de trobada real entre uns partits independentistes que porten dos anys pregonant la voluntat de recuperar una unitat d’acció que va desaparèixer ja l’endemà del referèndum. I aquesta no s’ha recuperat ni tan sols per donar resposta a la repressió. Perquè aquesta ha estat la gran protagonista de tota aquesta ressaca. La repressió com a operació d’Estat. D’un Estat ferit en l’orgull d’haver vist com més de sis mil urnes es passejaven pel país sense aconseguir-ne detectar ni una. I davant d’això i de l’amenaça a la sacrosanta unitat nacional, resposta a la basca: del tot és terrorisme, al tot és rebel·lió. Una equació que no quadrava sense una violència que, per molt que la desitgessin, només ha aparegut en escena quan ha vingut uniformada. Però, ai las, quan una cosa funciona, per què canviar-la? La pauta estava escrita: terrorisme! I és que, quan és qüestió d’Estat, se non è vero, è ben trovato. I ara ja sí, ja sense dissimuli: per terra, mar i tinta. “Comandos”, “explosivos”, “asaltos”, “bombas” y “atentados”. I si ho pots amanir fent ressuscitar ETA i la seva sang al Parlament, passejant crits de goma2 per Vic, tant li fan la moral i l’ètica. Si al segle XXI, i quan tens tot l’exèrcit mediàtic al teu servei, la veritat està absolutament sobrevalorada.
I a les portes de la sentència, una idea retrona amb força: desobediència civil pacífica. Un tsunami democràtic que amenaça amb força de tornar a unir tota la parròquia sobiranista, amb la voluntat de fer front a unes sentències que es dibuixen inassumibles per una societat que es resisteix a ser permeable a la injustícia. De la mateixa manera que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2010 va canviar la nostra història recent, les properes setmanes probablement decidiran el futur proper d’aquest país. Calcem-nos, perquè venen setmanes que poden tornar a durar anys.
Dos anys després, l’escalada repressiva i la sentència del Suprem dibuixen un nou escenari que posarà al centre la desobediència civil pacífica com a eina de protesta
