Diu la periodista Gemma Nierga que Jordi Cuixart transmet l’alegria d’un monitor d’esplai. Ho explica en un llibre que es presenta avui mateix a Madrid. Tres días en la cárcel recull les converses que tots dos van tenir quan un dissabte de novembre va anar a Lledoners a veure’l per primer cop. Per contra del que l’imaginari col·lectiu ens porta a pressuposar d’algú que demà complirà 500 dies tancat en presó preventiva, Cuixart transmet alegria. Si la Nierga ho corroborava un dissabte de novembre, jo vaig poder fer-ho per darrer cop un dimarts de gener. Va ser poc abans que se’l tornessin a endur cap a Soto del Real per afrontar les condicions vergonyants que ha de patir un pres mentre dura un judici com aquest.
Ell, però, se’n moria de ganes. Portava molt temps preparant aquest judici, i s’ho havia pres com una oportunitat per seguir el camí de lluita que havia decidit emprendre. Era un pres polític i com a tal havia d’encarar aquesta etapa. A la presó, si una cosa tens és temps. I perspectiva. Les decisions que s’hi prenen són més sòlides i fonamentades. I així ho explicava: la fortalesa i la felicitat d’un pres polític passa, no només per no renunciar al que s’ha fet, sinó per la reivindicació plena de la legitimitat dels seus actes.
Parlant de llibres, n’hi ha un altre d’imprescindible: Jo acuso: la defensa en judicis polítics. L’escriu l’advocat Benet Salellas, un dels encarregats de defensar el president d’Òmnium. Cuixart en fa l’epíleg, i és allí on explica que va ser als calabossos de l’Audiència Nacional on, meditant mentre el fred el devorava, va entendre que s’havia equivocat en la manera com havia plantejat la defensa durant la fase d’instrucció. Allò era una expressió més de la lluita compartida pels drets civils i polítics. I es va tatuar al front aquella frase de Rosa Parks: “Com més cedíem i obeíem, pitjor ens tractaven”. Havia d’anar allí a acusar l’Estat.
I això és el que vam veure ahir a la sala de vistes del Tribunal Suprem. Sota l’ombra allargada de 17 anys de presó per una violència que ningú va veure però continua allí, Cuixart aixecava ben amunt la bandera de la desobediència civil no-violenta com a eina justa i legítima per defensar els drets civils en una democràcia. Com ho explica Henry David Thoreau al llibre Walden o la vida als boscos: la desobediència civil ha estat el combustible pel progrés de la humanitat. I no és casualitat que aquest llibre fos el seu company de viatge durant les primeres dues setmanes que va estar empresonat.
En un moment de retorn a la trinxera, Cuixart s’ha erigit com una figura transversal i de consens
Cuixart, refugiant-se en Angela Davis, també diu que hem de deixar d’acceptar les coses que no podem canviar per canviar les coses que no podem acceptar. I el que mai hauríem d’acceptar és la injustícia. Ahir, com si d’una final de futbol es tractés, la seva declaració la van seguir centenars de persones per pantalla gegant des de la seu d`Òmnium Cultural. Dins i fora la sala, rebia el suport de tot l’espectre polític que dóna suport al dret a l’autodeterminació. En un moment de replegament i llepada de ferides després de la batalla, on la tendència ha estat el retorn a cada trinxera, Cuixart s’ha erigit com una figura transversal i de consens, capaç de despertar simpaties i adhesions arreu. La seva valentia, fermesa, tendresa, compromís, sacrifici i convicció van més enllà dels 140.000 socis d’Òmnium. La camisa blanca del fill d’un mecànic de Badalona i una carnissera nascuda a Múrcia s’ha erigit en el símbol per tots aquells que ens sentim amb el deure de compartir amb ell la trinxera més gran i imprescindible de totes: la de la lluita pels drets i les llibertats.
Quan fa una dècada Òmnium no arribava als 20.000 socis, Cuixart deia que el seu somni era arribar als 100.000. Avui el ‘cuixartisme’ ja supera el Barça en nombre d’afiliats al país
