Ahir era dia gran a Sant Sebastià. Ple absolut a Anoeta i aureola d’aquelles de nit gran. De nit europea. La Reial Societat es jugava passar d’eliminatòria a l’Europa League. Aquelles coses de la vida, sempre oportunes, han volgut que el transcendental partit dels realzales caigués en la setmana que es commemorava un altre dels partits més importants de la seva història. Era el 8 de desembre de 1998 i també hi havia partit de la copa de la UEFA. Dimecres, ara fa dos dies, se’n van complir 23 anys.
Aquell dia el rival era l’Atlètic de Madrid. Més proper però no menys tens. En aquella època els desplaçaments de la Real – i de qualsevol equip basc – a Madrid eren sinònim de tensió. Tot i això, aquell dia un miler d’aficionats txuri-urdins van anar a Madrid. Un d’ells era l’Aitor Zabaleta. Tenia 28 anys i s’havia apuntat amb la seva parella al desplaçament que havia organitzat la penya Izar. Com dicten els cànons, una estona abans del partit ja van fer cap als voltants del Calderón a fer la prèvia amb el grup. Van preguntar a un policia quin podia ser un bon lloc per fer una canya, i els va recomanar que anessin al bar Alegre. Ells no ho sabien, però era el lloc de reunió dels Ultras Bastión 1903, la facció més radical i violenta del Frente Atlético.
L’Aitor no portava cap element identificatiu dels seus colors. Sí la seva parella, que lluïa una bufanda blanc i blava. La cambrera ho va veure i la va advertir: potser no esteu al lloc més adequat. Massa tard. Ja els esperaven fora. Alguns es van poder escapar. L’Aitor, no. Un dels nazis el va assassinar clavant-li una punyalada directament al cor.
Impunitat, mofa i humiliació
Era el primer mort a mans del Frente Atlético; no l’últim. L’assassinat de l’Aitor no va ser motiu suficient perquè es suspengués el partit. L’Atlético el va guanyar per 4 a 1. Un dels gols, de fet, el va marcar un tal José Mari, que anys més tard acabaria jugant al Nàstic. Però la història no va acabar aquí. Les graderies del Vicente Calderón es van convertir, de forma recurrent, en l’espai des d’on enaltir impunement l’assassinat de l’Aitor i mofar-se i humiliar encara més la seva família. “Aitor Zabaleta, era de la Eta”. “Por eso yo voy a pinchar, al guarro de la Real. No nos engañáis, Aitor Zabaleta era Jarrai”. “Vascos, vascos, hemos venido a acuchillaros, el resultado nos da igual”. I la resta de l’estadi callava. També davant del crit “Ricardo Guerra, libertad”.
Ricardo Guerra Cuadrado va ser l’autor material de la punyalada que va acabar amb la vidade l’Aitor. Li va clavar una navalla de nou centímetres mentre gaudia d’un permís penitenciari per un delicte anterior. Anys enrere havia apunyalat també un jove a la sortida d’una discoteca. Aquella vegada no l’havia matat. Ara sí que havia fet diana. El van condemnar a 17 anys de presó. Abans de complir-ne la meitat, però, el jutge ja el va deixar sortir amb permisos, en contra del criteri del jutjat de vigilància penitenciària, del fiscal i de la junta de tractament de la presó.
Va ser precisament durant un d’aquests permisos quan va viatjar a Brussel·les amb els seguidors de l’Atlético. Sense permís. Aquell dia la policia belga el va detenir, amb altres membres del Frente Atlético, per fer salutacions nazis al carrer.
23 anys als cors txuri-urdins
“A los que están en las buenas y mucho más en las malas, los que no dejan de apoyar ni un minuto o los que no se pierden ni un solo partido, esta es tu grada.” Així cridava la Reial Societat a apuntar-se a la grada d’animació del partit d’ahir contra el PSV Eindhoven. Qui posava la veu era el germà de l’Aitor. Hauria estat un d’ells. Es van haver de conformar tornant a corejar el seu nom des de la grada que des de l’any 2018 està batejada oficialment com Grada Aitor Zabaleta. Beti gogoan, Aitor.
