Som un poble de marcat caràcter mediterrani. El carrer és el nostre espai natural. Dies llargs i la música alta. Canyeta, terrassa i tovallola. Aquí no hi ha debat que divideixi la societat catalana, sinó un ampli consens i coincidència en l’amor profund vers aquesta Catalunya lliure i tropical. És per això que avui m’he decidit a sortir de l’armari. Conscient que anar a contracorrent mai és tasca fàcil, i assumint el risc de convertir-me en un pària i un incomprès, vull aprofitar aquesta tribuna per cridar-ho als quatre vens: sí, a mi m’agrada l’hivern. Jo sé ser feliç quan arriba el fred.
La bellesa en el contrast
Perquè és aquí on radica el plaer. No en congelar-se i passar-ho malament, no estem pas bojos, no. El plaer i el gaudi recau en el contrast: en tenir fred, molt fred, i poder passar-lo. Aquella sensació de benestar pràcticament inexplicable, només comparable amb estar cansat, molt cansat, i finalment poder aturar-se i descansar. Contrastos, un darrere l’altre en línia recta. Què és sinó això, l’hivern?
El plaer i el gaudi recau en el contrast: en tenir fred, molt fred, i poder passar-lo
Una muntanya blanca amb la llumeta d’un refugi al fons. L’espetec de la llar de foc, i el fum que s’escapa per la xemeneia. Una bafarada d’aire calent a l’entrar a aquell cafè que ens cridava amb els vidres entelats. Arribar a casa amb la cara glaçada. L’hivern és acaronar el plat de sopa abans de la primera cullerada. Sortir a córrer, tapat, i expulsant núvols de vapor a cada expiració. És el fum sortint d’una tassa de te bullint. Mitjons gruixuts i jersei de llana. La jaqueta cordada fins dalt, enganxant la cremallera amb els fils de la bufanda. Són aquells guants desgastats, quants anys fa ja que els tens? I boina, gavardina i botes altes. No és ben bé que tots som més guapos quan fa fred? Ah, i dormir. Dormir bé. El tacte del cotó dels llenços sota el nòrdic. O encara millor, un llit antic de casa vella freda, sentint a sobre el pes de les dues mantes i el cobrellit. Aquell estret llindar entre el dolor i el plaer, el temps que tardes en entrar en calor després de posar-te dins llit fred. I no voler sortir-ne, que s’hi està tan bé. Cinc minuts més que es convertirien en una eternitat si tinguéssim el poder d’aturar el temps. I quedar-se palplantat davant l’estufa, o abraçat al radiador. I no comptar el temps. Reaprendre a avorrir-nos. I no voler sortir al carrer, sense remordiments. Una tarda per tu sol. I per aquell llibre que fa setmanes que espera pacient a la tauleta de nit. Llum tènue però càlida. I submergir-t’hi. I posar-nos una sèrie, què carai, que a fora tampoc hi passa res. Potser plovisqueja i tot. I mirar el mal temps per la finestra. Bata i peücs. Un pastís al forn que fa olor a canyella. Una ampolla d’aigua calenta que t’abraça. No voler deslligar-me del nus dels teus braços. Una casa calenta és una llar.
Buscar la calor, no només és un concepte físic, també emocional
Posar el nosaltres al centre
Perquè buscar la calor, no només és un concepte físic, també emocional. Va de trobar espais d’intimitat, de retrobament. De conversa compartint una xocolata calenta. Temps de recolliment. De tenir una rutina, sí, i d’aprendre a gaudir-ne i estimar-la. De poder estar també amb un mateix; de mirar-nos cap endins. “Me time”, n’hi diuen els anglesos. Temps per aparcar una mica l’estímul constant i el soroll de l’estiu. De pensar tot allò que farem quan torni a sortir el sol.
Passar l’hivern o viure’l? La nostra societat defuig l’hivern, el concep tan sols com un peatge, el preu per poder rebrotar. Té alternativa: aprendre que el fred també es pot gaudir culturalment
