@albertmercade | Journalist & writer
Els carrers buits de Wuhan

I, de sobte, només quedem nosaltres

Ja has reservat taula per sopar? Afanya’t que és dissabte i tot estarà ple. He de passar a recollir els papers pel contracte. I, com sigui, trobar una hora lliure per anar al gimnàs. D’avui ja no passa. Has comprat beguda per la calçotada? Què ha fet el Barça? Serà difícil guanyar la lliga aquest any. I on anirem per Setmana Santa? He de pensar en demanar hora a la perruqueria. Que sigui ja divendres, quines ganes d’anar al concert. M’hauria de comprar unes sabates, que les tinc fetes pols. El mes que ve ja és l’examen, i em queda molt per estudiar. I la nena, que no pensa dir res? Si havíem quedat per fer un cafè aquesta tarda. Tindré temps per sortir una estona a córrer abans de la reunió?

I de sobte tot cau. Allò que era vital, ara ens retreu banalitat. Aquell món nostre accelerat, la vida frenètica, ara condemnada a l’aturada. L’imprescindible s’esvaeix. Tant que ens espantava el repte de parar quan tot seguia girant, i es veu que el drama era saber com continuar quan tot s’ha aturat. Quan tot allò real de sobte s’esmicola. No queda res. Quan només quedem nosaltres. I quin vertigen, eh? Aquell moment de pausa que tant havies anhelat ara, imposat, fa respecte.

Aquell moment de pausa que tant havies anhelat ara, imposat, fa respecte

I d’aquesta contradicció viuen impregnats els nostres dies. Intentant trobar la vida mentre fora hi ha l’hivern. No pel fred, sinó per antítesi a tot allò que és l’estiu. Fora hi ha el desastre. Carrers buits, escenes que ens són estranyes. Com si algú hi hagués muntat un decorat de pel·lícula mentre dormíem. Com si de cop i volta s’hagués esgotat la vida. No sortiu, ens ordenen. Fora és el mal. EROs temporals, autònoms desolats. Els de sempre pagant la crisi. Una incertesa que ens devora I què coi, que s’hi està morint gent. A vegades fa falta llegir-ho dues vegades per assumir-ho. S’hi està morint gent. El més semblant a una guerra que haurà viscut la nostra generació. A efectes socials, econòmics i, sobretot, psicològics. Ens passa a tots, i ens passa a tots alhora. En certa manera compartim tots una mateixa desgràcia com mai abans havíem passat. És així com en el càstig capritxós hi apareix també un punt d’oportunitat.

I per perseguir-la ens repleguem. Ara és dins on hi ha l’aire per respirar. Buscant refugi tornen a aparèixer plaers estranys que havíem desaprès. De sobte, l’oportunitat de tornar a avorrir-nos. D’adonar-nos que ja no en sabem. De fugir de l’estímul constant. De no haver de córrer per no perdre el tren, perquè no hi ha cap tren per perdre. De pintar un dibuix amb el fill. De trucar-te i parlar sense mirar el rellotge. De sortir al balcó a aplaudir. I tornar-hi l’endemà. I reconèixer-hi ja la cara d’aquell veí que mai t’havies fixat ni tal sols que vivia allí, compartint carrer i ara, també, la por. Que la por és un enemic massa fort per afrontar-nos-hi sols. I el plaer d’anul·lar l’agenda, de no tenir res previst. D’agafar consciència que podem viure amb menys coses. De baixar el ritme. D’aturar-nos. D’adonar-nos que potser ja no teníem el control dels nostres dies.

De sobte, apareix l’oportunitat de tornar a avorrir-nos. I d’adonar-nos que ja no en sabem

Per què ha de passar una cosa així perquè puguem tornar a reconèixer-nos com a societat? Sí per fer prevaldre la vida s’ha d’enfonsar tot el nostre sistema socioeconòmic, no serà que aquest sistema és, en realitat, contrari a la vida? I ara, de sobte, només quedem nosaltres. Encara queden nosaltres. L’únic que ens queda pendent és cuidar-nos. Que no és poc.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer