Vivim dies en que l’excepcionalitat s’ha fet norma. Dies de buidor i reclusió forçosa. No estem confinats, però les sensacions ja s’assemblen massa a les de fa uns mesos. Els dies passen de casa a la feina i de la feina a casa, si no és que som dels que hem adoptat la feina a casa. I ens supera el temps. Allò que abans tant ens mancava, ara ofega una mica per excés. I amb allò que ens empeny – encara ara – a voler “aprofitar-lo”, em dedico a omplir-lo de contingut. Aquell contrast entre la buidor visceral i la necessitat de trobar respostes.
I així he tret la pols a un llibre. Un d’aquells que no guardes a la prestatgeria quan els has acabat. Dels que deixes a l’abast, per allí voltant sobre la taula, perquè ets conscient que tard o d’hora hi pots haver de tornar a buscar refugi. “Sobre la tirania. 20 lliçons que hem d’aprendre del segle XX”, de l’historiador nord-americà Timoty Snyder. Qui, per cert, la setmana passada va fer una conferència al CCCB, que podeu recuperar a la web.
Snyder presenta de manera didàctica 20 aprenentatges que, adaptats a les circumstàncies actuals, hauríem de ser capaços d’assumir per no repetir els errors de la nostra història recent. N’hi ha una que em crida especialment l’atenció: compte amb els moments d’excepcionalitat, són l’ecosistema dels monstres; la terra fèrtil pel feixisme.
Crec que estarem tots d’acord en que estem en el moment col·lectiu més incert i difús de les nostres vides. Inundats de ple per un escenari de triple crisi: sanitària, social i econòmica. Amb una quarta derivada: una crisi també de llibertat. En benefici de la seguretat col·lectiva, hem renunciat a drets bàsics i hem assumit sacrificis, improvisacions, restriccions i control policial. Buscant sortides que no acabem de trobar, ens hem vist abocats a l’excepcionalitat feta norma. “El moment així ho demana”.
La història – per lletra del Timothy Snyder – ja ens anticipa qui traurà profit de l’excepcionalitat mal governada: el totalitarisme
Però no s’ha restringit la misèria: 500 desnonaments els últims 40 dies només a Barcelona. 1.200 persones afectades, 463 menors d’edat. I això amb l’esquerra governant arreu: Ada Colau a l’ajuntament, Esquerra a la Generalitat, i “el govern més progressista de la història” a l’Estat. La frustració creix. I si l’esquerra fracassa, ja hi ha una hiena que escalfa per la banda. La història – per lletra del Timothy Snyder – ja ens anticipa qui traurà profit de l’excepcionalitat mal governada: el totalitarisme. I davant l’amenaça de l’extrema dreta – que no és una opció política sinó la negació de la democràcia i els drets humans – la responsabilitat és sempre compartida.
Qui més hi pot fer són els poders públics. O són valents i conseqüents, o serviran en safata de plata el descontentament, la desafecció social i l’apatia al feixisme. Però no defujo responsabilitats, també els periodistes hi tenim un compromís. Som els jardiners del terreny on millor es mou l’extrema dreta: el mediàtic. I ens toca entendre, debatre i acordar quin paper volem jugar davant aquesta amenaça. Se’ls ha de silenciar? S’han de rebatre els seus arguments? S’han d’amplificar les extravagàncies? Els seus actes han d’omplir minuts i tertúlies cada vegada que creuin la línia d’allò socialment tolerable? Com han de ser els espais informatius als que tenen dret legalment?
Honestament, no tinc les respostes. Cal que ho treballem col·lectivament. Fixem-nos en experiències recents i properes. A Grècia, on un partit neonazi com Alba Daurada – que va arribar a ser la tercera força política del Parlament – ha acabat expulsat de les institucions i condemnat com a organització criminal. A la Itàlia de Matteo Salvini, d’on ens arriba l’avís de la periodista – i referent – Alba Sidera: “els mitjans italians estan jugant un paper decisiu a favor de la batalla cultural que lliura l’extrema dreta. Compren el marc i acaben fent d’altaveu dels seus missatges. La seva estratègia mediàtica es basa en la provocació, i això, en un moment de precarietat del periodisme, ha estat oli en un llum. L’un ha alimentat l’altre”.
Junts, som a temps d’impedir que això es repeteixi aquí. Diu el professor Snyder que en temps d’excepcionalitat l’últim que hem de perdre és l’ètica professional. Tenim deures i els farem.
Els períodes d’excepcionalitat mal governada son terreny adobat pel totalitarisme. Urgeix un compromís col·lectiu per no deixar ni un pam de terra fèrtil al feixisme