@albertmercade | Journalist & writer
Metro de NY en Covid

Dietari de confinament (II). Set setmanes i cinc aprenentatges

A les portes de tancar la setena setmana de confinament, aixeco la vista i em pregunto: què n’he après de tot aquest sotrac?

Que el nostre temps no valia tant.

L’havíem sobrevalorat. Aquest temps que havíem assumit com a unitat econòmica en l’equació fictícia de la productivitat. Una de les coses que més m’ha impactat sempre al viatjar a altres cultures és la diferència de valor que es dóna al temps. Passa per a tots igual, però no val el mateix a tot arreu. No tothom té aquesta imperiosa necessitat de transformar tot el seu temps en diners. Ens havíem convertit en esclaus inconscients d’una lògica que no contempla de temps per viure sinó per rendibilitzar. I ara, de sobre, ai las! Tot trontolla. Tenim més temps que mai, però, amb tot aturat, hem viscut condemnats només a passar-lo. Només me time, que diuen els britànics. L’antítesi total als no tinc temps, a l’anar sempre ràpid i tard a tot arreu, al no em puc permetre aturar-me. A l’estar sempre més pendent d’allò urgent que d’allò important. No em negareu que fins i tot té un punt romàntic.

Que a nosaltres també ens poden robar la vida.

Sí, sí, a nosaltres, que ens pensàvem vacunats. Que només hi enteníem de creixement. Econòmic i de vida. Que mai miràvem enrere, sempre endavant. Economia, ciència, medicina, tecnologia. No es pot aturar el sistema, deien. Tot programat perquè la gràfica sempre apuntés ben amunt. Dia a dia guanyant-li camí a la mort. Pensant que només existia una lògica: la de viure cada dia més bé que el dia anterior. A nosaltres, que no som refugiats sirians, ni somiem amb una llanxa que arribi a Lampedusa. Que no hem nascut a Ramal·lah, a una favela de Río o un poblat a Burundi. A nosaltres també ens pot saltar tot pels aires. D’un dia per l’altre. De sobte ens adonem que som com els altres: vulnerables i mortals. Tot trontolla davant el mirall d’un virus que ens torna a posar costat per costat amb la resta de la humanitat. Tant li fa el que et pesi la cartera. Els morts ja no són lluny. A nosaltres, europeus del segle XXI, també ens poden robar la vida.

Que no necessitàvem tant.

Si més no, per viure. La crisi ens ha obligat a fer-nos una preguntes que fins ara quedaven soterrades. Què és allò essencial? I, sorpresa, les respostes apuntaven en direcció oposada a la lògica de mercat. Ves per on, podíem viure sense tant. Que les màquines del gimnàs van molt bé, però que també es pot fer esport des de casa. I compartir-ho fins i tot té un punt divertit. Que aquelles sabates que t’havies de canviar sí o sí, en realitat encara tenien molta corda. Que a la perruqueria et deixaven molt guapo, però tampoc ha estat cap drama quan t’han tallat els cabells a casa. Que Bali ha de ser l’hòstia, però uns dies al Pirineu tampoc estan pas malament. I que, en canvi, el que més trobem a faltar era allò que no podem comprar: l’aire fresc i l’abraçada càlida. El sol, la gent que estimem, el bullici de vida social i col·lectiva. La llibertat. Viure. Que no vol dir només estar viu.

Que l’interès particular i el col·lectiu no sempre van de la mà.

I que, vivint en societat, el que preval és el segon. I no ha estat fàcil assumir-ho. Ens hem vist obligats a calibrar la disputa entre la nostra feina i negoci, els nostres ingressos, drets i llibertats, contraposats al compromís col·lectiu de combatre el virus. Sacrificar allò particular, allò més nostre, en benefici d’un bé comunitari. El combat contra les ànsies de normalitat, perquè el més solidari era quedar-se a casa. Hi ha ajudat saber-nos cadascú de nosaltres potencials armes de contagi. Ser conscients de la nostra capacitat de fer mal als més vulnerables. Davant de tot això, ens hem retrobat vius en el nostre compromís col·lectiu.

Que res tornarà a ser igual.

Si més no, a curt termini. Perquè el problema ja no és el problema, sinó les seves conseqüències. Haurem d’aprendre a conviure amb el virus i les seves derivades: restriccions, acomiadaments, empobriment – ahir ja vam conèixer la caiguda històrica de més del 5% del PIB a l’Estat, xifres que ens remunten a temps de la Guerra Civil – desgast emocional i, sobretot, incertesa. No saber ni on ni què seré demà. N’hi diuen nova normalitat. Seria més acurat parlar de quotidianitat. D’aprendre a cohabitar i conviure amb un mal que no es veu; que només se’ns presenta en forma de xifres i mort. Per fer-ho, tenim tot allò que hem après aquestes darreres setmanes. Que el tot anirà bé no és més que un lema buit. No, no tot anirà bé. I a la batalla per la vida hi haurem d’afegir també la batalla per viure.

Vida i viure. També hem après que no són el mateix. Hem centrat les primeres setmanes en la lluita col·lectiva per la vida. Ara hem d’entomar també el repte de tornar a viure

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer