Vam fer un pacte: si volíem viure bé, ens havíem d’esforçar. El punt de partida era bo – el coixí que, qui més qui menys, ens podien oferir els nostres pares – i el que passés a partir d’aquí ja depenia de nosaltres. Si complíem la nostra part del contracte, tot aniria bé.
Hi va haver un dia, però, que l’Anne se’n va adonar que era absolutament incapaç de fer una tasca rutinària; un simple encàrrec: tornar una camisa, trucar el lampista, portar la moto al taller, queixar-se d’una factura mal feta. Ara bé, s’entregava en cos i ànima a qualsevol tasca que tingues a veure amb la seva carrera professional. I clar, aquí alguna cosa no quadrava. Se’n va adonar i va decidir explicar-ho en un article. A mode de teràpia, pensant-se que era un problema particular i que escriure li aniria bé per agafar consciència. El text, però, es va fer viral. Més de 15 milions de lectures que han desembocat en un llibre que s’acaba de traduir al castellà: No puedo más. Cómo se convirtieron los millenials en la generación quemada (Capitán Swing, 2021). L’Anne Helen Petersen és una de les tantes que havia signat l’acord: el Pacte de l’Esforç. Una millenial més.
Quedi dit que no soc gaire amant dels anàlisis merament generacionals. Crec que a la nostra societat hi ha elements estructurals i transversals que ens marquen i que no hi entenen d’edats, sinó més aviat de classes, gèneres o procedències. Però també és innegable que hi ha particularitats de la nostra generació que fan que això que li passava a l’Anne, aquesta saturació emocional (que en anglès li diuen burnout) no sigui només un problema privat sinó social. La màxima expressió de que allò personal és polític.
La saturació de l’Anne (i la resta) té una vinculació directa amb el Pacte de l’Esforç. Des que tinc ús de raó, he sentit el mateix dogma. És més, jo mateix me l’he repetit. Com si s’hagués instal·lat dins meu un petit patró amb l’encàrrec de no permetre’m ni un minut de relaxament. Has de treballar fort a l’escola per poder anar a la universitat. Si t’esforces molt a la universitat podràs tenir una bona feina. Carrera, màster i, si pots, també doctorat. I no descuidis que, paral·lelament, t’has de cultivar un bon currículum – experiència, idiomes, cultura, coneixements, contactes, presència – que només així podràs competir al mercat laboral. I si llavors, finalment, t’esforces a la feina i treballes més hores que ningú, llavors tot t’anirà bé. Tindràs l’èxit. El pla era inequívoc: esforça’t, fes sempre el que toca, i t’anirà bé a la vida. Sense ni tan sols qüestionar-nos què volia dir això “d’anar bé”.
I com que no som tontos i ja vèiem que, malgrat la insistència, el pla tenia fissures, ho vam portar encara més a l’extrem. Ho vam interioritzar i ho vam convertir en el motiu de la nostra existència: viure sempre amb la pulsió que hauríem d’estar treballant. La vida planificada com una inversió. Si això no suma, no mereix ocupar el teu temps. Com taurons que moren si paren un moment de nedar. Productivitat. I no només material. sinó personal. Millorar-nos constantment a nosaltres com a mitjà de producció. Com a vehicle cap a l’èxit. L’anhel pervers d’una meta que, en realitat, és inabastable perquè no existeix. Sempre l’acabes situant una mica més enllà. Mai pots espolsar-te la sensació que, si la roda s’atura, cauràs i tot plegat no haurà servit de res. I que, a més a més, haurà estat culpa teva.
Una via directa a la frustració
Perquè, spoiler, t’explico el capítol final: un dia t’adones que aquesta autoexplotació serveix per poc més que perquè “l’he de fer” s’imposi sempre al “vull fer”. Una vida d’obligacions. Tu convertit en el teu patró. Dictador i dictat. La gran trampa del Pacte de l’Esforç era que no anava de fer-nos passar millor per la vida. El Pacte ha fracassat no només a l’hora de complir els acords que s’hi recollien, sinó que pel camí també ha arrossegat gran part d’una generació fins al col·lapse emocional. El resultat de tots aquests anys d’autoexplotació han provocat que un sector de la societat hagi sucumbit a un estat de frustració, tristesa i esgotament. Potser algú ens hauria d’haver dit que les famoses formiguetes, les bones del conte, no gaudeixen mai de la vida perquè l’estiu se’l passen treballant i l’hivern tancades a casa. I nosaltres, formiguetes amb forma humana, quanta vida perdem mentre ens diem que ens estem guanyant la vida?
De formiguetes i taurons. La vida convertida en una batalla constant cap enlloc. Un horitzó que mai no arriba. El Pacte ha fracassat: ni es respecta l’acord, ni ens fa viure millor