Si l’haguéreu vist plorar, mai no l’hauríeu oblidat, com jo que sempre el duc dins del meu cap. Ho cantaven els Obrint Pas, i per mimetisme ressonava als nostres caps i ho cridaven els budells. Mai l’havíem vist plorar, però no el podíem oblidar. Perquè era mirall. Era nosaltres. La generació que es va fer gran impregnada d’aquell abril del 1993 a Montanejos.
Crits, pancartes, poemes i cançons. La imatge impactant de la Betlem, la seva germana, pujant a un escenari engolit per un silenci eixordador. I compartia com des de l’11 d’abril de 1993, al cel dels Països Catalans hi brilla un nou estel. Havien matat el Guillem, però havia nascut un símbol. I et deien que no estaves sol, que no tingueres por. Però i tant que en teníem. Perquè era com nosaltres. Era nosaltres. Un jove amb una edat que era la nostra. Que estimava una llengua i una cultura que eren les nostres. Que escoltava una música que també era la nostra. Que defensava uns valors que també eren els nostres. Una vida com la nostra, furtada precisament perquè era com la nostra.
La nit d’aquell 11 d’abril, el ganivet de Pedro Cuevas travessava el cor del Guillem Agulló i ens deixava per sempre més un compromís col·lectiu. Un record present que ens lligava de manera cruel però determinada a una realitat. Moria Guillem, naixia el llegat.
Com diu la Núria Cadenes, Guillem és la distància que separa la paraula injustícia de la paraula dignitat
La resta, per tots és sabut. I si no, impera que ho sigui. Un judici pervers i una sentència que despulla la naturalesa política del crim i el situa en una simple baralla entre grups de joves rivals. Coses de joves, ja se sap. On qui acaba sent qüestionat i criminalitzat és ell, la víctima, i no el botxí. On tota la banda de neonazis, els marchaleneros, acaben absolts. On Pedro Cuevas, l’autor material, sortia de la presó després de complir només quatre dels catorze anys als que havia estat condemnat per homicidi – que no assassinat –. Operació Panzer, Alianza Nazional. Com diu la Núria Cadenes, Guillem és la distància que separa la injustícia de la dignitat. I aquesta té un nom, la de la família Agulló-Salvador. I el carrer de l’amargura pel que van haver de transitar pares i germanes durant tants i tants anys. No contents furtant-los el fill i el germà, els havien d’humiliar i mofar-se’n durant dècades. ‘Guillem, jódete’. Pancartes i pintades. Trucades i amenaces. Les múltiples cares de la impunitat i l’amnèsia institucional.
La mort de Guillem
A Guillem Agulló el van matar dues vegades. La primera, en vida. La segona el seu llegat. Les víctimes van ser, sobretot i especialment, la família: la Carme, el Guillem, la Betlem i la Carmina. Per ell, però sobretot per ells, aquests dies s’està presentant la pel·lícula ‘La mort de Guillem’, del Carlos Marqués-Marcet, que posa imatges al seu patiment. Fins l’avui i l’ara, que allò que hauria de ser normal, sembla una gesta: que aquesta nit es pugui veure la pel·lícula simultàniament a les tres televisions nacionals dels Països Catalans. A TV3, a À Punt i a IB3. Perquè el millor homenatge és recuperar i mantenir viva la memòria. Que això és el que som. Perquè tan cert és allò de Joan Fuster, que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres, com aquell proverbi africà que resa que mentre els lleons no tinguin els seus propis historiadors, les històries de caceres seguiran glorificant el caçador.
I com la política, la història – i la memòria que en deriva – o la fas o te la fan. I fer-la és això del Carlos Marqués-Marcet i tota la gent que hi ha cregut al seu costat. Són les pàgines de la Núria Cadenes a ‘Guillem`, els versos d’Obrint Pas, d’Opció K-95 o del Feliu Ventura, entre tants altres. És la perseverança incansable de la família. Tots els que mai han deixat de cridar que no hi hauria ni oblit, ni perdó. Que no és un lema, que és una realitat. Que no podem oblidar perquè Guillem no és només la nostra història, sinó el nostre present. Ni podem perdonar, perquè encara ara ningú mai ha demanat perdó pel seu assassinat. Guillem Agulló, memòria col·lectiva. El nosaltres compartit. Un carrer a cada poble.
Memòria col·lectiva. Aquesta nit, TV3, À Punt i IB3 emetran simultàniament la pel·lícula ‘La mort de Guillem’. Que la reparació no acabi aquí: Guillem Agulló, un carrer a cada poble
