La setmana passada (si sou usuaris de Netflix ho podreu gaudir) es va estrenar la pel·lícula Operation Finale, una superproducció que explica, des d’una marcada perspectiva judeocèntrica, l’operació clandestina del Mossad – els serveis secrets d’intel·ligència de l’estat d’Israel – l’any 1960 a Buenos Aires, per capturar, segrestar i traslladar fins a Jerusalem Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS de l’Alemanya nazi i un dels enginyers del que van anomenar la solució final: l’extermini de centenars de milers de jueus durant l’holocaust.
La pel·lícula narra, amb tota mena de detalls pel·liculescos, com des de Tel Aviv es va organitzar l’Operació Garibaldi, que va portar un escamot dels serveis secrets israelians a colar-se en territori argentí i endur-se – disfressat i sedat – el nazi més buscat des de la caiguda del III Reich per ser jutjat a Israel acusat de crims contra la humanitat. Un judici que, per la seva rellevància històrica i simbòlica, es va convertir en un esdeveniment mediàtic de primer ordre. Retransmès i televisat en directe arreu del món, tots els grans mitjans de comunicació d’arreu del planeta hi van enviar els seus corresponsals. Un d’aquests, la revista The New Yorker, hi va traslladar la filòsofa alemanya d’origen jueu, Hannah Arendt, que havia viscut l’antisemitisme de l’Alemanya nazi en la seva pròpia pell fins que va poder-ne escapar per exiliar-se als Estats Units. La gran conclusió a la que va arribar Arendt després de seguir totes les sessions del judici d’Eichmann a Jerusalem, s’ha convertit en una de les teories filosòfiques més esteses: la banalitat del mal.
Una persona normal i corrent
Arendt, que va recollir la seva visió d’aquest judici en un llibre de títol inequívoc: Eichmann a Jerusalem, ens parla d’un home que no pot ser considerat ni un malvat, ni un psicòpata amb una ment recargolada i diabòlica. El qui va ser el màxim responsable de les deportacions de milers de persones cap a camps de concentració per ser exterminats no mostrava, ni tan sols, cap mena d’odi vers els jueus. Eichmann era, simplement, una persona normal i corrent. Un funcionari. Un treballador que es limitava a afrontar la seva tasca encomanada des d’un punt de vista logístic i burocràtic: organitzar viatges, horaris i repartiments. Fer la seva feina. No hi havia arguments de fons en les seves accions; només justificacions superficials. Ell complia ordres. Complia la llei. Un buròcrata que no tenia la suficient capacitat de pensament crític per desobeir les ordres dels seus superiors. Com descriu Arendt: “la seva normalitat era molt més aterradora que totes les atrocitats reunides”. El rerefons és que qualsevol persona normal i corrent pot acabar protagonitzant atrocitats si es troba enmig d’un engranatge de perversió.
Més que la repressió d’un estat, em preocupa l’acceptació d’aquesta per part dels seus ciutadans
No estem envoltats de feixistes
Em va venir al cap aquesta reflexió quan l’altre dia una amiga em deia: em resisteixo a creure que estem envoltats de feixistes. Ho feia enmig d’una conversa sobre el que hem viscut els darrers mesos. Escenes de violència – física però també simbòlica – que han tingut graus d’assumpció i justificació elevadíssims per part d’un gruix important de la nostra societat; per molts dels nostres veïns. Des de l’a por ellos als cops de l’1 d’octubre, passant per un any d’homes de pau tancats a la presó. Més que la repressió d’un estat, em preocupa l’acceptació d’aquesta per part dels seus ciutadans i la deshumanització del sofriment aliè que això comporta. Quan Arendt explicava que Eichmann no era una mala persona, no pretenia excusar les seves accions. Volia posar de manifest que quan l’espiral ens captura, quan desapareix el pensament crític, hi ha terreny adobat perquè broti el mal. També a casa nostra. Si no aconseguim anar més enllà del relat oficialista, del bombardeig mediàtic i de la batalla electoralista, correm el risc de convertir-nos en els còmplices imprescindibles de l’atrocitat. L’holocaust mai no hauria succeït sense la col·laboració, directa o indirecta, de milions de persones que no eren nazis convençuts.
El greu del cas d’Eichmann és, precisament, que hi havia molts homes i dones com ell. Que no eren ni pervertits ni sàdics, sinó que eren terroríficament normals
