L’últim any ens ha canviat la vida. Hem topat amb una vulnerabilitat de la que ens pensàvem vacunats. La nostra vida – privilegiada – també podia saltar pels aires, i ens hem vist empesos a adaptar-nos a viure diferent. I a marxes forçades. Després d’un any de pandèmia les nostres vides són menys socials, menys intenses, més precàries, més incertes i, perquè no dir-ho, menys alegres. Tot està una mica més buit i nosaltres estem una mica més lluny del voltant i més a prop de nosaltres mateixos.
Ara que sembla que arribem al darrer tram del camí de pandèmia física, toca mirar de cara les conseqüències. Com ens deixa, tot plegat? A nivell econòmic i social bé prou que ho sabem. Però, i en l’aspecte emocional?
Preocupació creixent
Per respondre-ho, podem mirar les dades. Sis de cada deu ciutadans de l’estat espanyol diuen haver tingut símptomes d’ansietat i depressió el darrer any. A Catalunya, s’han disparat un 130% les consultes mèdiques per motius psicològics i emocionals, i segueix augmentant el consum d’antidepressius i ansiolítics fins a triplicar ja les dades d’abans de la pandèmia.
I sí, aquest virus també hi entén de classes. Com sempre, els més exposats són els més vulnerables: els joves (entre 18 i 34 anys és la principal franja de risc), les dones (el doble de consultes que els homes) i els més pobres (les atencions a sectors de classe treballadora dupliquen les dels que s’auto-identifiquen com a classe alta, 32,7% vs 17,1%, segons dades del darrer CIS).
Però també podem posar el termòmetre al nostre entorn. Perquè preguntar-nos com estem i com ens sentim ha deixat de ser un tabú. Un fet hi ajuda: tot això ens està passant a tots i a la vegada. El que ens afecta ja no és només un tema privat, particular, fruit de les vivències personals de cadascú. Ara una part important del que ens passa és col·lectiu, i això ens facilita trobar el valor i l’espai per posar-ho en comú. Ho heu provat? Veureu que molts hem passat per emocions similars: la por, l’apatia, la incertesa, la monotonia, la mandra, la soledat, la tristesa, l’avorriment. Que poc o molt a tots ens ha faltat una mica d’aire. I que ens costa respondre com serà l’endemà. De fet, potser no ens cal. Potser n’hi ha prou en confessar-nos que el que ens pesa no és només el dubte de si tornarem a la vida d’abans, sinó també si voldrem tornar-hi o si realment sabrem tornar-hi.
Un pla de xoc emocional
Perquè ja que parlem de dades, Catalunya i la resta de l’Estat estan a la cua de la Unió Europea en nombre de psicòlegs i psiquiatres a la sanitat pública: sis professionals per cada cent mil habitants, quan la mitjana europea és del triple. Darrere només hi tenim Turquia i Bulgària. Ara que tocarà dibuixar la post pandèmia, convindria posar al centre del debat públic la necessitat de fer de la salut emocional un element estructural. Posar recursos a disposició i conscienciar la ciutadania. Que buscar acompanyament psicològic deixi de ser una odissea. O encara pitjor, un luxe només a l’abast de qui s’ho pot pagar.
El cost ocult de la pandèmia. Una de les principals derivades són les seqüeles emocionals. Vençut el tabú d’afrontar-ho en privat, ara cal que sigui també una prioritat política
