Reaprendre a avorrir-nos. Amb la connexió constant al mòbil ens hem acostumat a l’estímul i la conversa constant. Hem perdut la capacitat de tolerar l’avorriment
Ja està. Alguns – aquells més afortunats, els que tindrem la sort de veure recompensada la dura labor exercida durant l’any – les tenim a tocar. Ha arribat el moment de les vacances. I com sempre, davant d’un esdeveniment de tal calibre, la naturalesa humana és diversa, com diverses són les també les reaccions davant dels moments transcendentals de la nostra existència. I aquí podem identificar dos grans blocs. Primer hi ha els intensos, aquells que són completament incapaços de baixar les revolucions. Afronten el període vocacional com un compte enrere on han d’encabir-hi tot el possible per acabar encara més estressats del que han començat. En lloc de descansar i relaxar-se, es marquen un horari espartà d’activitats ludicofestives que no s’atura fins que no queda ni un espai buit a l’agenda: pàdel, bicicleta, dinars, teatre, concerts, excursions. Tot s’hi val menys aturar el ritme. Dins aquest grup encara hi podem trobar una petita variant que mereix ser tinguda en compte: “els intrèpids”. Els identificareu ràpidament perquè són aquells que quan veuen tres festius seguits al calendari, el cervell se’ls transforma automàticament en una agència de viatges. Perquè si ells no posen molts quilòmetres pel mig, no tenen la sensació d’haver estat de vacances. Com més lluny viatgen, més rendibles hauran estat.
En canvi, a l’altra banda, hi ha els que saben estar als llocs quan i com toca. Els que afronten sempre tota situació des de la professionalitat. Aquests no farà ni dues hores que han sortit de la feina que ja semblarà que han nascut per no treballar. En qüestió de minuts estaran perfectament adaptats al nou medi: abandonaran el mòbil, dormiran fins les tantes, aniran a la platja quan toqui, netejaran la ment i completaran, de manera impecable, el seu merescut cicle de descans. Personalment em crida especialment l’atenció la branca més extremista d’aquest grup: els valents que optaran per no fer absolutament res. Perquè, no ens enganyem, avorrir-se és antisistema. És de perdedors. Estar ocupat no deixa de ser una reafirmació del nostre ego. Una dosi d’autoestima: estic ocupat perquè sóc molt important i popular.
Aturar-se por ser també un acte revolucionari
I és que com tot, això de parar es veu que també té un nom: niksen. Aquesta vegada lii han posat els holandesos, i ve a significar exactament això: no fer res. Però no fer-ho de manera conscient, voluntària, justificada i raonada. Ells ho defineixen com estar en cotxe que té el motor encès però no té cap intenció d’anar enlloc. Simplement dedicar temps i energia a fer coses que no generin cap mena de productivitat.
I us preguntareu, quina és la diferència entre això del niksen i conceptes molt més nostrats com badar, dropejar o procrastinar, per exemple? Doncs bàsicament que tots ells estan pensats per fer-nos sentir malament si els portem a la pràctica. Ens traslladen a un escenari d’estar “perdent el temps”. I això és anar contracorrent en la lògica d’una societat capitalista que ens ha programat per associar el nostre temps al valor econòmic que és capaç de generar. El temps concebut com una unitat de producció de riquesa. Es classifica en ben o mal aprofitat depenent del rendiment que haguem estat capaços d’extreure’n. No fer res està mal vist. I no només això, sinó que parar fins i tot ens fa sentir malament; ens tortura. I davant d’això, aturar-se esdevé un acte pràcticament revolucionari.
La lògica del sistema capitalista ens ha programat per associar el nostre temps al valor econòmic que és capaç de generar
I aquest serà el meu propòsit aquests dies: deixar de banda la productivitat. Agafar aire, parar el temps. Fer la migdiada, llegir per plaer. Jaure al sol, hores i hores. Beure cerveses, ara amb tu, ara amb ella. Piscina i, si m’aixeco valent, potser platja i tot. Córrer una mica. Dinar a les cinc i berenar a les sis. I una altra cervesa, clar que sí. I agafar el cotxe amb el banyador mullat. Anar de festa major. De concert i dormir fins les tantes. Llevar-me i no saber si esmorzar o dinar. Arribar al punt d’avorrir-me. I sobretot, fer-ho de manera deliberada. Urgeix aprendre a avorrir-nos més i millor. Que no tot en la vida és faena!
