Casa meva està a menys de tres-cents metres de la fàbrica. Estava a la cuina i vaig sentir l’explosió com si hagués estat dins al menjador. Era al cotxe, arribant a casa. Vaig fer mitja volta i vaig començar a marxar, el més lluny que pogués. Sense saber on anava. Cada vegada que passo per allí em retorna la imatge. Gairebé m’exploten els timpans. Veia la foguera a l’altre costat del carrer. Els nens ploraven i no sabia com dir-los que paressin. Estava marejada i sentia punxades als ronyons. Intentava fer-me la forta perquè la meva filla no es posés més nerviosa, però per dins només desitjava llençar-me a fer la croqueta al terra i plorar. Encara avui no se respondre-li les preguntes al meu fill. Em vaig morir de por. Només pensava que moriria allí, tota sola. No sabia què fer. No sabia on havia de buscar informació. Com pot ser que hi hagi un polígon industrial així al costat d’on viu tanta gent? Tota l’estona rebia missatges dient-me que agafés el cotxe i marxés. I no m’hi vaig atrevir. Vaig tancar les finestres i esperar, sol, a que tot passés. Tot el cel era de color taronja. Des d’aquell dia que no he tornat a dormir bé. I ara, com els trec la por als meus fills? Si encara la tinc jo dins. No n’haurien de parlar a l’escola, d’això? I muntar grups de suport. Al meu carrer van arribar-hi projectils. El pitjor de tot? Que hem de conviure amb la certesa que demà pot tornar a passar.
Escoltem-nos. Que se’ns escolti
Aquest passat cap de setmana em van convidar a moderar una trobada entre veïns i veïnes de l’entorn del complex petroquímic de Tarragona. Lluny del que s’acostuma a fer en casos com aquests – centrar el debat al voltant de les dades, com més objectives millor, o de comunicats oficials, informes i estudis – el que preteníem era poc més que escoltar-los. Com sentien? Quines eren les seves inquietuds després d’un fet traumàtic com el del passat 14 de gener? Com estaven digerint l’ensurt? Generar un espai per escoltar-se mútuament. Poques respostes, però moltes preguntes compartides. Aterrar les emocions. Posar noms a les coses que sentim. I veure que no estem sols, que compartim pors i incerteses.
He volgut posar per escrit algunes de les frases que vaig sentir-hi perquè no caiguin en l’oblit. I perquè estic convençut que no serien gaire diferents a les que sonarien a Vila-seca, Bonavista, Constantí, La Pobla de Mafumet, Perafort, el Morell o Vilallonga, per dir-ne alguns, si hi repetíssim l’experiència. Perquè sí, és cert: al Camp de Tarragona hem après a conviure colze a colze amb el complex petroquímic més gran del sud d’Europa. No per gust, eh. Molts no ho hem escollit. Simplement ens hi hem trobat. És casa nostra i no hi renunciarem. Coneixem les xemeneies, el soroll i les pudors. Tornar a casa per la carretera i somiar-te arribant a Manhattan.
Tot això ja ens ho sabíem (bé, què és el que respirem, encara no), però el passat 14 de gener hi ha un canvi de paradigma: hi ha una víctima externa. Una de les tres persones mortes no era un treballador. No era algú en contacte directe amb la indústria. Era un veí. Una persona aliena a tot plegat. I acompanyant-lo a ell, de sobte, tots ens hem convertit en víctimes potencials. Ho vaig sentir una vegada darrere l’altra dissabte: és que ara pateixo per la meva vida. Vulnerabilitat i por.
Envaïts per la inseguretat
Que la gestió informativa de l’emergència del passat 14 de gener no va ser un èxit és una evidència. Podríem apuntar a l’empresa, a les institucions, o podríem revisar actuacions, protocols, alarmes, dades i comunicats. Però potser és més senzill escoltar la gent. Veureu que s’hi palpa un sentiment d’inseguretat estès i generalitzat.
Dissabte, després d’una bona estona escoltant-se, van decidir que començaven a caminar. Per exigir mesures per conviure millor amb la indústria i els seus riscos però, sobretot, per cuidar-se mútuament. De moment, l’Ajuntament ofereix els serveis de psicologia del Centre Immaculada Sastre de Ponent a qui consideri rebre suport psicològic. 977551361. Truqueu-hi. Gestió humana de l’ensurt. Per alguna cosa es comença.
