Una nit de desembre truquen a la porta del pis. Fa molt fred. És estrany que vingui algú a aquella hora. La Jean havia aprofitat un moment de calma -sorprenent- per fer-se una banyera. El seu marit feia uns mesos que havia mort i ara era ella tota sola qui es feia càrrec, com podia, dels seus deu fills. Va sortir-ne ràpid i va anar a obrir. Fora hi havia dotze persones, quatre dones i vuit homes. Tots anaven encaputxats. Entren d’una rebregada, li diuen que es posi l’abric i se l’emporten. Algú crida que tranquils, que tornarà en un parell d’hores. Cap dels deu fills es va atrevir a demanar ajuda. Tenien entre sis i setze anys.
Així, amb la història de la Jean McConville, arrenca No diguis res (Edicions del Periscopi, 2020), un dels llibres que més m’ha impactat dels darrers anys. L’escriu el periodista del The New Yorker, Patrick Radden Keefe, que de la mà de la Jean i els seus deu fills construeix el camí d’entrada a un laberint de narracions entrellaçades que ens ensenyen la història col·lectiva dels Troubles, el conflicte polític, religiós i militar que va deixar més de 3.500 morts a Irlanda del Nord.
L’obra de Radden Keefeés, per sobre de tot, una història apassionant. D’aquelles que ho tenen tot per seduir-te i capturar-te: ritme, intensitat, rigor i vides carregades de drama i violència. Vides reals de personatges massa reals com per no fer-te’ls teus. Recorreguts vitals que, entrecreuats, et fan de conductors d’un viatge panoràmic per 30 anys de conflicte. Des de les germanes Dolours i Marian Price fins a Ian Paisley o Freddie Scappaticci, passant per Brendan Hughes, Gerry Adams o el reverend Alec Reid.
No diguis res és guerra feta literatura. Una trama que t’embolcalla i et domestica per, de passada, inocular-te una lliçó magistral de com es narra una història complexa. Pàgines que il·lustren com la veritat, el silenci, la violència i la ferocitat es poden arribar a difuminar en temps de batalla. Horror, compromís, secrets i vides trencades. De com a vegades som capaços de justificar-nos ho tot, i de com la guerra deixa marca. I de com de fràgil és la pau. Tan que, a vegades, el preu per aconseguir-la és enterrar la veritat. “Diguis el que diguis, no diguis res”. Mentre Radden Keefe ho diu tot.
La Jean McConville era una dona petita i pàl·lida de pell, de trets delicats i amb els cabells foscos, que duia sempre recollits. Tenia 38 anys i s’havia passat la major part de la vida o bé embarassada o bé recuperant-se d’un part. Vivia a un bloc de pisos de Falls Road, a Belfast oest. Un dels centres neuràlgics dels Troubles. Qui se la va endur de casa una nit de desembre van ser els seus veïns. Ningú la va tornar a veure. Darrere va deixar els seus deu fills. Com ella, altres setze persones també un dia van desaparèixer, la majoria a mans de l’IRA Provisional, els Provos. El treball de Radden Keefe és també un acte de reconeixement. Ja ho diu que totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera al camp de batalla; la segona a la memòria.
