Tres punts de consens per després de tocar fons
Una de les historietes que més em fascina de la història de Castella és la del cadàver del rei Felip I, Felipe ‘el Hermoso’. Diuen els llibres que la seva mort sobtada va acabar de trastocar la seva enamorada esposa, Juana I, ‘La loca’, que no va acceptar la seva pèrdua i va decidir passejar el cos durant vuit mesos per terres castellanes, resistint-se a enterrar-lo i, fins i tot, fent obrir el fèretre al final de cada jornada per poder continuar contemplant-lo.
L’any 2019, amb el cos del Procés encara calent, em va semblar una metàfora estupenda com a tesi per arrencar el llibre ‘I ara, què?’ (Pagès editors). Com Felipe el Hermoso, el Procés també havia mort però l’independentisme es resistia a acceptar-ho i es dedicava a anar passejant el cadàver sense saber ben bé què fer-ne. El que no m’esperava és que al 2022, tres anys més tard, tot plegat encara seguiria tan vigent. Tan igual però a la vegada pitjor: més cansats, més frustrats i més enfadats. La setmana que hem viscut al Parlament així ho constata.
Principi de realitat
Perquè la realitat és on tot acaba i també on tot torna a començar. És el que ensenya les vergonyes d’un decorat que ja no aguanta una crisi més i, a la vegada, és l’única esperança que li queda a dia d’avui el moviment: que s’abaixi el teló. Que deixi de ser un món on tot pot ser una cosa i tota la contrària sense que se li esquincin les vestidures. Sense que res s’ensorri. Perquè sí, sempre arriba un dia que tot s’ensorra. Com aquesta setmana. I llavors hi ha dos camins: continuar traient aigua o fer foc net. Seguir caminant pel fang o aprofitar que has tocat fons per agafar impuls i tornar a començar. Si esculls la primera opció, és probable que al cap de poc temps et tornis a trobar novament en la mateixa cruïlla de decisió.
Proposta de mínims
Si finalment l’independentisme aquesta vegada opta per la segona, hi ha tres punts que tots els actors podrien subscriure com a punt de partida per tornar a construir.
- El procés va fallar. L’independentisme no va guanyar aquella batalla. Va acumular capital polític, legitimitat, aprenentatges, però va perdre. Gairebé un lustre després, la voluntat resta intacta però no hi ha projecte. Hi ha tres espais que defensen models de país diferents, i allò natural és que s’esbatussin pel mentrestant, ja es digui pressupostos, Hard Rock o Jocs d’Hivern. Tan comprensible és això com exigible és que puguin traçar d’una vegada un futur acordat en allò que sí que comparteixen. I com a mínim, en això, guardar partidismes a la butxaca.
- Això no va d’herois i traïdors. Ni de competir per veure qui és el més botifler, el més desobedient, ni qui es queda l’engruna més grossa. Ningú vol anar a la presó. Ningú vol haver d’exiliar-se. Ningú – a priori – vol que l’inhabilitin. I menys si a canvi et donen tan poc. La desobediència no és un fi en si mateix. Guardem-la per quan serveixi per alguna cosa. Segur que tornarà a fer falta.
- Unitat antirepressiva. Aquí sí, des de ja mateix. La repressió li surt baratíssima a l’Estat i caríssima al moviment. És urgent un canvi de matriu. Queda constatat que entestar-se en mantenir els càrrecs després d’una inhabilitació no només és una via morta sinó que cada cas explota amb una onada expansiva que ho empastifa tot. Cada vegada que l’estat encén un foc, aquí els partits es dediquen a llençar-se les brases a la cara fins que deixen cremada tota l’habitació. En vindran més, i seria convenient no convertir cada cas de repressió en un circ. Solidaritat i empatia amb qui pateix la repressió, evidentment, però també amb qui li toqui gestionar-ne les conseqüències. El rival és qui l’exerceix, no qui es veu obligat a gestionar-la.
Ja que ara per ara sembla inviable reclamar unitat d’acció, com a mínim, una mica de maduresa.
La repressió ha de ser un bumerang, deien. Que penalitzi més a qui l’exerceix que a qui la rep. Doncs és de tot menys això. A cada cas, l’onada expansiva ho converteix tot en terra cremada
