Plens de pols i de pors, buits de pau i de glòria. Vam cultivar un verges deliciós, al raval de la història. Ho cantaven els valencians Zoo, aquells dies de caliu quan es podia cantar i ballar. Els dies passats. Aquells que, amb aquesta necessitat persistent de passar pàgina ràpida al present, ja convertim en línies del diari d’ahir. De crisi sanitària a crisi global, sense passar per la casella de sortida. Perquè sí, el virus ens posava a tots al mateix nivell, fraterns en la vulnerabilitat. De què serveixen els teus diners, quan no pots sortir a gastar-los? Quan no pots parar la febre a cop de talonari. Però sempre arriba el moment que s’acaba la festa. S’obren els llums i se’n van els convidats. I qui es queda a recollir i fregar els plats? Els de sempre.
S’ha acabat el temps mort i tornen els codis i lògiques de sempre. Per uns tot s’acaba quan per altres just comença
Perquè a la nova normalitat (sic) s’han acabat els col·lectivismes. Per desescalada, la del romanticisme del tots iguals. S’ha acabat el temps mort i tornen els codis i lògiques de sempre. Per uns tot s’acaba quan per altres just comença. Perquè no, a qui colpeja aquesta crisi no són els de la pataleta. Els de megàfon, xofer, descapotable i rojigualda. Els que se’n surten de pervertir fins i tot, la paraula llibertat. Tornen a ser els altres. Els de fora del focus. On no hi apunten les càmeres. On el rojo no és ni prou vivo ni suficientment llaminerper captar l’atenció. On només hi van – hi anem, que no venim ser crítica sinó autocrítica – quan el morbo ens crida: a parlar de misèria, droga, terrorisme i delinqüència.
La crisi sí que té rostres
Ara no són xifres, com els morts i infectats. Aquí no ens podem blindar l’ànima fent-ho passar tot pel sedàs quantitatiu. El que ens queda, ara sí, té rostre. Cara i veu, que aquests dies hem volgut veure i sentir des de Catalunya Ràdio. Convertir-nos en eina per creuar aquests marges i ravals, plens de pols i de pors, buits de pau i de glòria. La terra dels oblidats. La que s’estima i s’odia a parts iguals. Així és com et descriuen el barri de la Mina, a Sant Adrià del Besòs. Ens ho deia la Paqui, lluitadora incansable, al seu pis del ruïnós edifici Venus. Un bloc ja de per si precari, ara també castigat per la invasió de narcotraficants i consumidors que l’han convertit en un vesper de l’heroïna. A dos carrers de la dura realitat del Fernando, el Luís, la Capi. Tots ells amb generacions i vides dedicades a la venda ambulant, ara truncades pel confinament.
Però els marges no sempre són la perifèria, que ho expliquin als veïns del barri del Raval. Històricament castigat i històricament rebel. En el sentit que li hauria agradat a Julio Anguita: que ser rebel no és ser mal educat, ni contestar malament la mare, sinó qüestionar-se el que hi ha i organitzar-se per canviar-ho. Com fan l’Iñaki, el Robert, la Rita o la Charo. Com fa el Raval Rebel. En majúscules, que és com han batejat la seva xarxa de suport mutu. Com fan l’Aura i les seves Metzineres, el centre d’aixopluc per a dones del barri, per qui la vulnerabilitat mai no es presenta sola.
I són aquests com podrien ser tants altres. Totes les mines i ravals d’arreu del territori
Tots ells comparteixen carrers i marges amb l’Aziz, o amb l’Humi, que com altres han deixat temporalment la manta per tancar-se en tallers clandestins. Poc més que quatre parets ocupades a una antiga seu d’entitat bancària, ara plenes de tela, màquines de cosir i un altaveu atrotinat que els ajuda a escurçar la distància, encara que només sigui sonora, amb el seu Senegal. Aquí s’hi passen quinze hores al dia, cosint bates i mascaretes, de manera voluntària, per repartir-les gratuïtament als hospitals. Ells, els que queden fora fins i tot dels límits dels marges. Els silenciats entre els sense veu. Els que per no tenir, no tenen ni papers. Hi podria ser el Serigne, cosint amb ells. També del Senegal. Compartint identitat i vulnerabilitat. Podria ser al Raval, però ara és a Lleida, amb altres 200 més, tots temporers a la campanya de la fruita. Treballant de sol a sol a tres euros l’hora. Desitjant que no arribi la nit per no tornar-se a descobrir sense xarxa ni sostre. Demanant la més bàsica de les reivindicacions: que el regularitzin. Que el deixin existir. I són aquests com podrien ser tants altres. Totes les mines i ravals d’arreu del territori. Per tot això, perquè no seguir alimentant la distància amb la perifèria, aquests dies estem intentant cedir-los la veu. Encara que només sigui durant una estona. A tota la gent que ho torna a pagar amb el cos. Per qui el càstig sempre és doble. On torna a ploure sobre mullat.
La crisi que ve. De la sanitària a la social, que no hi entén d’igualtats. I la factura torna a anar a nom dels de sempre: es paga a marges i ravals
