Ja em disculpareu si aquesta vegada utilitzo aquest espai per parlar-vos una mica de mi. No ho faig amb voluntat d’egocentrisme sinó amb l’esperança – i un punt de convicció – que la meva és també una experiència compartida per bona part de com a mínim la meva generació. El cas és que l’altre dia vaig veure ‘Retorn a Hogwarts’ (HBO Max). Pels qui no sapigueu de què parlo, és una barreja entre documental i meta-pel·lícula – una pel·lícula que parla de les altres pel·lícules – que s’ha estrenat aquest gener aprofitant que ja fa 20 anys que es va estrenar el primer film de Harry Potter.
Parlant en plata: és una excusa per obrir el calaix del passat i propiciar el retrobament de la generació Potter. Entre els creadors, Chris Columbus i una repudiada J.K. Rowling, que només apareix en imatges d’arxiu, i els protagonistes, Daniel Radcliffe (Harry), Emma Watson (Hermione), Rupert Grint (Ron) i tota la resta. Una retrobada d’ells amb el fenomen que ha marcat les seves vides i, sobretot, una retrobada amb nosaltres.
Generació Potter
De fet, a la pràctica, hauríem de parlar de generacions Potter. El gruix va anar pujant al carro quan van arribar les pel·lícules, però altres, els pioners, ja hi estàvem ben enganxats quan ens van arribar els llibres. Harry Potter va ser la primera presa de contacte gratificant que vaig tenir amb la literatura. No sé si encara passa, però en aquella època a l’escola s’entestaven en obligar-nos a llegir coses que ens expulsaven més del que seduïen. Segurament d’una rellevància literària enorme, però avorrides com elles soles. No parlaven de nosaltres. Ni ens agradaven, ni ens interpel·laven, ni molt menys ens ensenyaven que la lectura podia ser una cosa bonica i agradable, que et fes gaudir. Fins que va arribar la Rowling. I no amb un llibre lleugeret, sinó amb un ‘totxo’. Amb vuit totxos, de fet. Cadascun més gruixut que l’anterior.
No recordo ben bé el moment en que em va caure a les mans, però sí com va ser el primer llibre que em va abduir. Per mi, que era un nen mogut i inquiet, que no parava mai quiet, va ser com si em disparessin un dard tranquil·litzant directe a la jugular. Recordo com durant molt temps només m’interessava robar-li hores al rellotge per poder apartar-me i llegir. Volia saber-ne més i més de la vida d’aquell nen de front marcat i cabell despentinat. Una activitat de recés individual convertida, a la vegada, en un esdeveniment social. Allò més privat, el que a través de les pàgines dels llibres havíem donat forma a la nostra imaginació, es convertia en un univers compartit quan ho posàvem en comú amb els amics. Quan comentàvem els personatges, recreàvem les escenes, flipàvem amb l’univers imaginari que havia creat la Rowling. Ens ho sabíem tot. Discutíem per quin era el nostre preferit, o els que més odiàvem. “Tu ets més de l’Hermione o del Ron? Hauries volgut anar a Gryffindor o a Ravenclaw? Si poguessis anar a una classe, seria amb el Dumbledore o amb la professora McGonnagall? Qui et fa més ràbia, el Malfoy o l’Snape?” I mentrestant, jugant i imaginant, anàvem absorbint també els valors que s’hi infiltraven: l’antiracisme i la lluita contra la discriminació com a batalla vital. I ara, vint anys després, tornem una mica allí. Els tornem a veure. Com han crescut. Com nosaltres, no?. Aquest és el mirall que ens posa al davant Retorn a Hogwarts. Ens hi veiem nosaltres i tot allò que un dia vam ser. Una bona dosi de nostàlgia gola avall, que dirien aquells.
Com Bola de Drac. M’aventuro a dir que Harry Potter és l’altre gran univers simbòlic compartit dels últims millenials. Un món de ficció convertit en punt de trobada. En el nostre món compartit