@albertmercade | Journalist & writer

Setembre, porta d’entrada a un demà que no arriba

Primer de setembre, cap d’any oficiós. És ben bé que per molt que el calendari s’entesti en apuntar al gener, al nostre imaginari tot comença quan arriba setembre. La data senyalada per trencar amb la distensió de l’estiu i posar rumb a una nova rutina, que aquesta vegada tindrà molt més de rutina que de nova. I sí, pels tarragonins l’estiu no acaba fins que no esclata l’últim petard del correfoc de Santa Tecla. Però permeteu-me llicència que aquest any, a falta de festes, m’uneixi a la resta de mortals per donar l’estiu per oficialment vist per sentència. L’estiu més estrany de les nostres vides.

L’estiu de la vida petita

De descobrir tot allò que la nostra mirada, sempre llarga, no ens deixava veure. D’adonar-nos que, pendents sempre de l’horitzó, potser havíem desatès allò que teníem davant dels nassos. L’estiu de pujar muntanyes altes i banyar-nos en llacs freds. De treure sorra d’entre els dits dels peus. L’estiu en que hem redescobert que cada dia es pon el sol. De viatge en cotxe, tren o furgoneta. De mirar cap endins. De gaudir d’una passejada, o de la calma d’un esmorzar quan no cal patir perquè s’acabi allargant més del compte. L’estiu d’avorrir-nos, també. De seure tranquils i veure passar la tarda. De llegir i gaudir de la calma, allò tan preuat que no vam ser capaços de trobar durant el confinament. Reviure l’estiu a casa, al poble. Proper i senzill. Aprendre a gaudir-lo buit d’allò que ens solia fer feliços. Sense concerts ni teatres. Sense castells, ni assajos. Ni places plenes, ni berbenes. Sense mapes, ni avions. Només nosaltres i els nostres. Gu ta gutarrak, que diuen els bascos.

I em passa setembre

Enyorat i ensopit, li canten Els Pets. I amb ell, la melangia d’un nou inici que no acaba d’arribar. El que solia ser punt de partida, ara se’ns presenta amb poc més que un anar tirant. El tren arriba, com sempre puntual a la cita, però aquesta vegada el vagó va pràcticament buit. Ben diferent a com el recordàvem. Descafeïnat. I sí, malgrat tot, tornem a viure aquella barreja entre la melancolia del final de les vacances i el punt de nervi de tornar a enfrontar-nos a petites primeres vegades: el retorn a casa, a la feina – alguns a la de tota la vida, d’altres amb nous reptes i il·lusions –,a l’escola o als entrenaments. Projectes, propòsits i esperances. Piles carregades i prometre’ns que ara sí. Això era setembre. Però com deia Mike Tyson, tots tenen un pla fins que els cau la primera hòstia. I ara és quan ens adonem que també ens han pres setembre. Arriba, perquè el calendari no perdona, però ho fa una mica més buit d’il·lusions i més ple d’incerteses. Erigit com a portaveu d’un futur tan borrós que pràcticament no ens permet ni agafar-nos-hi. On no hi trobem ni el combustible per passar els dies. Ara aixeques la vista i només hi ha boira. I encara no sabem ben bé com ens ho farem. Com es fa per llevar-nos cada dia sense confiar la nostra felicitat a il·lusions futures. Sense divisar fites que facin més lleuger aquest trajecte cap a l’endemà. Assumir que han suspès el concert que fa dos mesos que tenies les entrades. Que no arrencarà la lligueta de futbol sala on jugàvem cada dijous amb els amics. Que diumenge no anirem a veure el Nàstic, ni farem castells per Santa Tecla. Buidats tots els demàs, ja només queda avui. L’aquí i ara. La sentència dicta viure al dia, que també és un aprenentatge. Sobretot per una societat instruïda a no viure més present que aquell que ens és útil per construir futur. Ja ens avisaven els punks, que no passen mai de moda i si una alguna tenen és raó: no hi ha futur. Com a mínim aquest setembre.

Leave a reply:

Your email address will not be published.