Les dues del migdia. L’última hora la passàvem a una espècie de sales d’estar – amb cuina inclosa – que hi havia entre aula i aula. Era el moment de passar revista, col·lectivament, a la jornada de classe. Mentrestant, ens oferien cafè. Era dimarts, però podia haver estat qualsevol altre dia de la setmana. Menys divendres, això sí. Si ho fos, a les mans no hi tindríem cafè sinó una de les cerveses (Carlsberg, òbviament) que el professor de torn hauria portat per tancar la setmana. Això sí, abans de les tres tothom cap a casa. Era el moment en que la universitat es convertiria en un desert. Si no volies semblar un inadaptat, o encara pitjor, un insolidari, ja et podies afanyar per submergir-te a la riuada de bicicletes que, en aquella hora punta, inundaven els carrers. Camí de casa, del gimnàs o de recollir els nens a l’escola, tant li fa. La jornada laboral, a Copenhagen, s’havia acabat. Era el moment del teu temps.
Vaig poder conèixer una mica la societat danesa durant una temporada que em va tocar viure-hi. És curiós, perquè en aquell moment encara no sentíem allò que havíem de ser la Dinamarca del sud d’Europa. Ara, però, la meva visió – contaminada i partidista – no pot estar més d’acord amb aquesta afirmació.
Certament, la majoria de vegades que algú deixa anar aquesta sentència, és l’avantsala d’ algun elogi a la seva defensa de l’estat del benestar (que no és altra cosa que el suport de les institucions públiques al lliure desenvolupament personal de cadascú). O també ho podríem a adobar amb alguna referència al fet que abans d’ahir coneguéssim que han recuperat el primer lloc al rànquing dels països més lliures de corrupció. O fins i tot valorant la seva planificació urbanística basada en l’ecologisme (allò tan cool del green urbanism). En definitiva, elements diversos d’una planificació social pensada per posar el benestar col·lectiu al centre de la presa de decisions. No seré pas jo qui negui que seria una magnífica notícia acostar-nos una mica a tot això. Em temo, però, que per ser aquesta Dinamarca del sud hi ha elements socials i culturals insalvables a curt termini.
Els millors escalfant la cadira
Això no treu que calgui començar a caminar en aquesta direcció. I un primer escull són els nostres horaris. Aquest és, de fet, un dels objectius del grup de treball que fa anys que batalla per una reforma horària que modifiqui els nostres hàbits i els acosti a la lògica que impera a la resta del continent. Un canvi de paradigma que xoca de ple, però, amb el nostre model laboral, sustentat encara sobre el manament diví que diu que com més hores passis a la feina, més productiu seràs. Un mantra que deriva en controlar més els treballadors que la seva feina. D’estar més pendent de les hores que passen al lloc de treball que de la qualitat i eficiència de la seva feina. És el model del “t’has de quedar a la feina fins l’hora de fitxar la sortida”, encara que aquesta darrera hora la passis escalfant la cadira perquè tens el cervell saturat. El model que impedeix que et puguis organitzar per compaginar la vida laboral i la personal. El que fa que t’hagis de gastar en que guanyes en un cangur que reculli els teus nens a l’escola i passi la tarda amb ells, perquè tu a aquella hora encara no pots, que has de fitxar. A canvi, però, tindràs dues hores al migdia per dinar.
És urgent començar a planificar la vida posant les persones al centre de l’equació
Hi ha alternativa? Sí. Es diu sentit comú – flexibilitat laboral, pels amics – i es comença per deixar de banda l’anacronisme que dicta que has de sacrificar la teva vida familiar – o simplement personal – en detriment d’una pretesa productivitat mal entesa.
Els danesos porten dècades encapçalant els rànquings dels estudis de felicitat. La mística diu que el seu gran secret és el “hygge” (d’això ja en parlarem un altre dia). Probablement sí. Però estic segur que planificar la vida posant les persones al centre de l’equació també hi ajuda. Nosaltres, per començar, podríem deixar de fer l’estúpid amb els nostres horaris i els de la gent que treballa per nosaltres.
Dinamarca encapçala també el rànquing dels països de la Unió Europea en termes de flexibilitat laboral. Espanya hi ocupa el lloc número 25.
