No són bons temps per a politòlegs. L’escenari post procés s’assembla en poques coses al que vam viure ara fa un any, però una constant es manté intacta: la velocitat amb la que es cremen les etapes. Demà, el tauler d’escacs en el que ens hem mogut els darrers mesos tornarà a canviar, i ho farà amb una doble derrota. El 21D serà la posada en escena d’un fracàs a banda i banda: tant del govern de Pedro Sánchez com de l’independentisme.
Quo vadis, diàleg?
Un amic, bon coneixedor d’aquestes esferes, sempre diu que en política no existeixen les casualitats. Voler celebrar un consell de ministres a Barcelona no és ni un capritx ni una improvisació. Aterrar-hi amb una comitiva de més de nou mil policies, els carrers blindats i assetjat per protestes multitudinàries – veurem amb quin grau de virulència – serà l’última escena del curtmetratge protagonitzat pel govern de PSOE – el del diàleg –, i l’independentisme. Un trencament que s’haurà representat en dos actes: el polític, amb el discurs de Sánchez la setmana passada al Congrés, i el trencament social, que es culminarà demà, si és que mai va arribar a existir cap mena de lligam. I és que, al cap i a la fi, els fets són els fets. Sis mesos després de rebre el suport dels partits independentistes, hi segueix havent el mateix número de presos polítics a les presons – ara en vaga de fam – i el de l’autodeterminació continua sent un debat no només fora de l’agenda política, sinó també fora de tota taula de diàleg. Amb el PSOE, com amb el PP, d’autodeterminació no se’n parla.
El centre polític s’ha desplaçat (encara) més cap a la dreta amb la irrupció de Vox
I des d’aquest prisma també s’ha d’enfocar aquest 21D: amb les cites electorals que venen a l’horitzó, al PSOE ja li va bé lluir la carta del trencament. Ho faran sent esclaus del seu propi diagnòstic. El feia la mateixa Susana Díaz quan justificava el seu revés electoral a Andalusia per no haver dedicat la campanya a atacar Catalunya, com sí que ho havien fet el seus rivals. El que venia a dir és que no s’havia amorrat al piló inesgotable de la catalanofòbia, i que això li costaria el govern. Interpretacions a banda, el que sí és un fet és que el centre polític s’ha desplaçat (encara) més cap a la dreta després de la irrupció de Vox, i de l’efecte col·lateral que això ha generat en uns Pablo Casado i Albert Rivera cada cop més esmerats en ensenyar qui dels dos és més vehement i agressiu contra l’independentisme.
Però el fracàs és doble
Perquè el que passarà demà també posa en relleu el fracàs de l’independentisme, que encara convalescent del trauma d’ara fa un any, s’ha aferrat a aquesta pseudo operació diàleg per poder passar el dol mentre intenta trobar un nou rumb. I en el mentrestant, a l’espera d’un judici on confia trobar-hi el nou “momentum”, les seves bases segueixen perdudes i sense direcció, veient com el govern “efectiu” segueix lluny de poder oferir respostes i on cadascú fa la guerra pel seu compte, ja sigui a Sant Jaume, a Waterloo o a Lledoners. I aquest 21D serà un fidel reflex d’aquest panorama.
Per primera vegada des del passat octubre es dibuixa un relat pràcticament unitari als diversos fronts de l’independentisme: la visita de Sánchez és una provocació i cal donar-hi resposta. Per primer cop des de l’octubre passat sembla que hi ha un mínim “tots a una”. La gran diferència, que no és poca, és que aquesta vegada no és per construir, sinó per protestar. I és que durant aquest any l’independentisme ha mutat cap a un moviment antirepressiu i contestatari. Un error no voluntari, però beneficiós per l’Estat. Perquè provat està que a l’independentisme sempre li ha anat molt millor quan no ha estat un moviment reactiu sinó propositiu. Però per això cal més estratègia i unitat d’acció, i menys tàctica partidista i curt-terminista. Quan ho trobi, haurà recuperat el rumb que fa un any que busca. I mentre això no arriba, com deien els Kortatu, sempre queda molestar. O potser millor el referent Manuel de Pedrolo: s’ha de protestar fins i tot quan no serveix de res.
Deia Manuel de Pedrolo que s’ha de protestar fins i tot quan no serveix de res. Està bé i és legítim. Per guanyar, però, probablement calgui alguna cosa més
