Què és el contrari d’una bomba? Us ho heu preguntat mai? Podria ser l’absència d’una bomba? És a dir, el moment en que no hi ha bomba? Segurament, no. Ha de ser una altra cosa. Si la bomba és guerra, l’absència de la bomba no té perquè ser directament equivalent a pau. De fet, quan la caiguda d’una bomba es converteix en una mera hipòtesi, en una realitat que pren forma dins l’horitzó d’allò possible, el que es viu no és gaire distant al moment de la bomba en sí.
Quan has de conviure amb l’amenaça que tot pugui esclatar en qualsevol moment, el temps pot ser tan o més destructiu emocionalment que el propi bombardeig.
Llavors, què és el contrari d’una bomba? La pregunta se la feia el filòsof Santiago Alba Rico l’any 2017, arran dels atemptats del 17 d’agost. A Ucraïna l’he volgut tornar a rellegir. “No sabem què és el contrari d’una bomba. Un petó? Un silenci? L’esclat d’una orquestra?” No ho sabem.
No ho podem ni tan sols comparar, perquè una de les diferències entre el bé i el mal és que el mal és fàcilment quantificable. El bé, en canvi, és molt més difícil de mesurar.
És una de les realitats amb les que hem topat l’últim mes cobrint la guerra d’Ucraïna. La inèrcia – mala companyia – sovint et porta a repetir l’esquema que tradicionalment ha servit per intentar explicar una realitat com aquella: quantificar el mal. Posar números al dolor. És, segurament, l’estat més habitual de la “informació de guerra”. Han caigut tres bombes a Odessa. Dues explosions més als voltants de Lviv. Tants morts i tants ferits. Soldats o civils. Com si diferenciant-los poguéssim fer que valguessin diferent. Quantes cases queden destruïdes. Tants avions abatuts. Tants metres conquerits. Una altra ciutat sota control. Explicar la guerra com si fos una partida del Risk que es juga des d’un despatx de Kyiv o de Moscou. Xifres que donen forma al mal en la seva causa i conseqüència.
En canvi, el bé no és tan fàcil de quantificar. Ho defineix bé el Santiago Alba Rico: “Si escric un poema, si construeixo un pont o composo la novena simfonia de Beethoven, no només no puc comptar els beneficiaris. És que ni tan sols puc descriure’n els efectes benèfics”.
No podem calcular quanta vida dóna tot això. Ni tan sols quanta vida perdríem si no hi fos. Però els darrers dies ens serveixen per entendre que, potser, el més contrari que hi pot haver a una bomba és la solidaritat i la tendresa. És un restaurant que tanca les seves portes als turistes per preparar menjars pels refugiats. Són mantes, joguines, abrics i medecines que arriben de tot arreu. És gent que acull sense preguntar fins quan. Són famílies a la platja omplint sacs de sorra per protegir hospitals. Són voluntaris que, arribats d’on sigui, construeixen espais de cures a les fronteres. És el compromís de qui ho posa tot – la vida – al servei d’un col·lectiu. És deixar-ho tot quan ho tens tot. És tenir por i fer-ho amb por.
Les bombes no tenen contraris, diu Alba Rico. Només supervivents. Del que facin els supervivents dependrà, doncs, la relació de forces entre el mal i el bé. Ho hem vist també aquests dies a Ucraïna, encara que no ocupi tant espai als titulars.
“La felicitat és dormir sense por i despertar sense angoixa”. Ho deia l’escriptora Françoise Sagan. És el bé que no crida l’atenció. El que torna la vida que treuen les bombes. Les que cauen i les que amenacen amb caure
