L’altre dia vaig fer anys. Quants? Tant li fa. Pocs pels que pensen que «qui els tingués» i molts per aquell nen que es mirava el que ara soc jo i hi veien un senyor amb la vida ja feta.
L’altre dia vaig fer anys i no va ser com fins ara. Quan créixer era mirar sempre endavant. Quan només et fixaves en les noves oportunitats d’obrir etapes, d’encetar projectes. De pensar només a quins llocs em portaria el nou camí que es tornava a obrir al davant. Sempre amb la vista alta. Sempre a la conquesta.
I saps què? Hi ha un dia que de sobte, sense haver-ho previst, tot s’encalla una mica. Un dia fas anys i quan, seguint la inèrcia, vols repetir el gest i alçar la vista, t’hi trobes un mirall que et barra el pas i diu que ja ets molt lluny, i que el peatge per seguir avançant és haver de mirar què hi ha darrere. Quant hi ha ja de caminat? Què hi he deixat a les esquenes? Quant de tot això m’ho he endut posat?
L’altre dia vaig fer anys i vaig sentir el vertigen: potser ja era més del que em quedava per ser.
Jo que tenia tantes coses a fer. Que volia viure tantes vides diferents. Que volia ser feliç i canviar el món. Jo que volia conèixer tanta gent. Llegir molts llibres i, per què no, fins i tot escriure’ls. Estimar malament per poder aprendre a estimar bé. Conèixer la companyia i la soledat. Untar-me d’alegria i creuar-me amb la tristesa. I aprendre a superar-la. Jo que volia haver patit per tenir el cor ple de durícies. I haver escoltat molt per poder parlar millor.
Quantes coses volia, ara ho penso. Tocar l’èxit, cuidar els meus. Saber un ofici i que m’agradés prou com per aixecar cada dia la persiana amb un somriure. Cantar en una banda i sortir l’últim del bar. Viatjar pel món amb la meva motxilla. Ser lliure, sense horaris ni obligacions. Formar una família, d’aquelles que queden bé a l’hivern al voltant de la llar de foc. Quantes vides per tant poc temps. I que poc compassiva és la realitat quan es tracta de tombar els somnis.
Perquè no. No he viscut a totes aquelles ciutats. Era mentida allò que em deia quan caminava per cada un d’aquells carrers que m’enamorava. Un dia aquí hi viuré. Ho pensava de debò. I em començava a imaginar com seria la meva vida allí. Mira, aquí agafaria el cafè quan sortís de casa un matí fred, de camí a la feina. Ai, a aquest parc hi vindria a córrer i, mira, en aquest bar segur que més d’un dia ens se’ns faria prou tard com per oblidar-ho tot durant una estona. I ho posava al calaixet de les coses futures. Aquelles que, no ho dubtis, estaven per venir.
L’altre dia vaig fer anys i vaig ser conscient que som tant allò que hem fet com el que no hem fet. Que la vida passa més de pressa del que et penses. I que potser no val la pena gastar el present somiant en el futur. Perquè no hi a res que falli més que els plans. Que també es pot créixer mirant enrere. Afrontant també els fracassos i acceptant-los. Revisant, avaluant i aprenent. Que amb l’ànsia de conèixer-ho tot i tothom, havia oblidat conèixer-me a mi.
L’altre dia vaig fer anys, però encara hi ha una altra cosa que no he fet: perdre la por. Potser hauria d’haver començat per aquí i tota la resta hauria estat més fàcil. Sempre queda temps.
